El clarinet de quarts de to va ser inventat per el musicòleg R. H. Stein fa poc més de 50 anys. Consta de dos tubs, que possibiliten l’emissió de sons separats per una distància de quart de to (la música occidental està formada per sons separats per una distància mínima de mig to; sí que es basa en els quarts de to, per exemple, part de la música oriental). Malauradament, aquest clarinet no va passar a ser més que una mera curiositat ja que la seua complicada digitació i la seua dificultosa afinació no li van obrir camí. Ara per ara, en algunes obres contemporànies es demana als clarinetistes que interpreten sons separats per quarts de to, però ara s’aconsegueixen mitjançant digitacions alternatives a les estàndard, i fent ús de clarinets convencionals.

Com que m’ha sigut impossible trobar una gravació del clarinet de quarts de to, a continuació us enllace un vídeo d’una peça de Charles Ives composada amb quarts de to, interpretada per dos pianos. Com a mínim, sona curiós.

 

[Per tal de seguir el fil de l’explicació, és recomanable haver llegit abans el post Canyes (I)]

Com comentàvem en el post anterior, una humitat regulada i poc variable ajudarà a que les canyes duren més temps sense malmetre’s i a que siguen més estables pel que fa al seu funcionament. Una opció per a controlar aquesta humitat és tindre les canyes guardades en una bossa hermètica, amb un sobre de control d’humitat dins (com aquells que apareixen dintre de les sabates quan les acabem de comprar). L’empresa Rico ho comercialitza amb tres tipus de sobre, segons el grau d’humitat (84%, 73%, 58%). I ara, quin és el més adequat per a les nostres necessitats? Segons els comentaris que vaig llegir, el de 83% fa que les canyes estiguen massa humides, i és possible que les canyes es florisquen, per tant, no us el recomane! El de 53%, segons l’empresa, és recomanat sobretot per a emmagatzemar-les abans de tocar amb elles per primera vegada; però una vegada les utilitzem, és millor fer ús del sobre de 73% d’humitat. És aquest el que he provat jo, i la meua opinió és que les canyes no milloren (seria un miracle!) però sí que són molt més regulars: dies plujosos, dies assolellats… sempre tenen un funcionament similar. Açò és interessant sobretot per aquells que canviem de situació geogràfica constantment: el clima i la diferència d’altitud de Vilafranca i el de Castelló fa que ens tornem bojos provant canyes!

L’inconvenient d’aquest producte és el preu (fins a 6€ en alguns establiments!!!); per tant, cal trobar una solució si volem que aquest “invent” per a les canyes ens siga rentable. El trobarem en el món dels fumadors: en alguns estancs es comercialitzen uns sobrets semblants per als puros; això sí, el seu preu, segons he llegit, va dels 50 cèntims a l’euro. Malauradament, encara no he trobat estancs on en venguen.

En definitiva, us recomane el procediment sempre i quan utilitzeu els sobres per als puros (caldrà revisar els graus d’humitat que utilitzen). No val la pena pagar tants diners pel producte de Rico, la seua funcionalitat no està en relació amb el seu preu. Com sempre, els productes per a músics es troben a preus desorbitats, per tant cal trobar la solució cassolana.

Les canyes dels nostres instruments són un dels elements que més feina i maldecaps ens donen a tots els músics que les fem servir. Això ho saben fins i tot la resta de músics, que sempre fan conya de que passem la vida queixant-nos per aquestes petites peces de fusta.

La dificultat de la fabricació cassolana i l’alt preu de les canyes comercials són, en principi, els dos problemes més comuns de tots els que en fem ús. Però les dificultats no acaben ací: donarem per suposat que les canyes que adquirim són comercials, i que una vegada obrirem el paquet (amb 10 canyes, que oscila entre els 22€ i els 42€ aproximadament, en la marca Vandoren), no sabem si podrem aprofitar-les totes, si eixirà alguna amb prou qualitat per a utilitzar-la en concerts o audicions… A més, cadascuna de les canyes pot variar al llarg del temps (sobretot els primers dies) degut als canvis de temperatura, de pressió, d’humitat, d’altitud, etc.

Una vegada plantejat el problema, ens disposarem a proposar les solucions:

El primer que es recomana sempre només adquirim la canya (per exemple, a El ajuste de las cañas en el clarinete y el saxofón, Pérez Aranda y Luján Artero, Mundimúsica SL) és humir-la amb saliva durant uns minuts i posteriorment col·locar-la damunt d’un vidre pla. Repetirem l’acció dues o tres vegades al dia, durant uns 3 o 4 dies. Aquest procés de curació ajudarà a la canya a assolir un nivell d’humitat adequat que havia perdut en el procés d’assecat. A més, les canyes tindran una vida considerablement més llarga que si no les “curem”.

El que no sabem ara per ara és si el nou sistema d’embalatge individual de les canyes Vandoren (que teòricament manté la humitat fins a que l’obres) millorarà o no la situació inicial d’aquestes.

Un altra recomanació per a allargar la duració de les canyes és rentar-les amb un drap humit o amb un raspall de dents cada una o dues setmanes. Tingueu compte amb no malmetre la punta de la canya!

El segon pas que podem seguir a l’hora de conservar les canyes en les millors condicions és el seu emmagatzematge en un recipient que mantinga la temperatura i, sobretot, la humitat. La llista d’invents és prou llarga, però comentaré (en escrits posteriors) els més coneguts o més populars entre els clarinetistes: els sobrets amb bossa hermètica (RICO Reed Vitalizer Pack o similars), el cofre hygromètric de Vandoren (o aparells similars que inventa la gent) i els humidificadors de puros.

El primer post va dedicat, com no, a un dels meus clarinetistes preferits, Wenzel Fuchs, solista de la Filharmònica de Berlín. Curiosament, és difícil trobar alguna cosa sobre ell per internet,només algunes petites biografies en alemany i alguna entrevista, com la de ClariPeru (recomanada si el voleu conéixer un poc més); a més de un sol video al youtube (al final del post) i algunes pàgines on es venen els seus enregistraments. També en un article d’El País he trobat una petita explicació de la seua vida, que diu:

Wenzel Fuchs. De la banda a la Filarmónica con el clarinete

Cuando Wenzel Fuchs (1963, Innsbruck) tocaba el clarinete por esos pueblos perdidos de los Alpes austriacos no imaginaba que acabaría formando parte de la mejor orquesta del mundo. Pero aquellas músicas de raíces populares que interpretaba con las bandas de viento por las localidades de los alrededores de Innsbruck hicieron calar en él una vocación que le acompañaría toda su vida. A los 19 años debutó como solista de la orquesta de la Volksoper de Viena y en 1993 ingresó en Berlín. Ya es de los veteranos, y ahora está volcado en la educación. Enseña en la academia de la Filarmónica, en la Universidad de Sakuyu (Japón) y en el conservatorio de Shanghai.

Del clarinet solista de la Filharmònica de Berlín també podem destacar la seua curta discografia (tinc problemes amb la connexió, quan puga penjaré la seua discografia).

Finalment, vos penge l’únic vídeo que he trobat al youtube on apareix com a solista. És un enregistrament molt cutre i cassolà, però no hi ha res millor. Si realment voleu veure’l en acció, podeu vore vídeos al youtube o en DVDs de la Filharmònica de Berlín dels últims anys.

 

Després de adonar-me del poc profit que li treia al meu últim bloc, (http://paubarrina.blogspot.com/) he pensat que potser la meua vida no és tant amena com pensava, i per tant no tenia cap sentit tenir un bloc on no escriure res per contar. Així és que se m’acudí la idea de crear un bloc més específic, dedicat a la meua afició, on potser podria escriure més a sovint. Cal tenir en compte que si l’altre bloc tenia poques visites (el més normal) aquest en tindrà encara menys (ja és difícil). Però crec important la manca de webs i blocs en català dedicats a aquest instrument, així que intentaré contribuir a omplir poc a poc aquest buit.

Salutacions a la blogosfera vilafranquina, i que açò dure ben quant! Au!